La Mont, després de molts anys farta de carregar l’estigma de ser considerada només una actriu còmica, tenia ganes de fer una obra «profunda» per reflexionar sobre la vellesa i el pas del temps. Una obra com Les cadires de Ionesco, aquell mite del «teatre de l’absurd» en què dos vells preparen una sala buida plena de cadires per transmetre a uns convidats —que potser ja no vindran mai— el missatge conclusiu de tota una vida. L’Oriol —probablement l’actor que més personatges ha representat mai al Teatre Nacional de Catalunya— estava una mica cansat de les excentricitats del teatre contemporani i tenia unes ganes enormes de fer un teatre més «relaxat». Malgrat la seva trajectòria en el món de l’escena més «alternativa» i estrambòtica, l’Oriol va començar fent sarsueles i teatre infantil, i de tant en tant encara es pregunta si no hauria estat més feliç si s’hagués pogut dedicar a fer teatre popular sense aspiracions artístiques ni intel·lectuals.